Falla Grande 1998

Falla Grande

Lema: Al so que ens toquen

Artista: Ximo Esteve

 

ESCENA PRIMERA 

I nos feren rascar a ritmes celestials

els politics en epoca d´eleccions

tot eren canticts de promeses bestials

i acabaren tocant-nos els … bordons.

 

Arreglaren, dien, els carrers i les faroles

vos pagarem la llum, el aigua y la vigilancia,

tindreu servicis de tot i en abundancia

i al remat, volaren com a bufes tantes troles.

 

I de tot alló, no queda res,

que mos feren de musica canviar

deixant les promeses com a bufes volar

no mes escrutat el cens.

 

Estant devant de la seua casa,

molt posat, y en una rejola en ma,

es veu al tito Vicent Arregls, l´escribà

fent un mal ampany, aseant-se la terrasa.

 

I quan, en mol d´asombro veu

com s´acosta un monocipal,

pensant que es cosa principal

que a la fi guarden la llei.

 

Li saluda, en bona cara,

i li pregunta amigablemente

¿Com va la marcha senior agent?

trobant-se la desposta impertinente

“Sin llicencia,… treinta mil duros del ala”.

 

I si le queda la cara de bobo,

empastrat, en l´obra no feta,

en una ma, la monocipal reseta

i com se li van els seus dines en globo.

 

Als temps, se sent una veu desde la finestra:

“¿Ja acabes Vicent?”, li pregunta la dona

- “Encara en falta un Piquet”

- “ves acabant que tens que fer la paella”

- “lo que faltava”, pensa ell

“no mes faltaba que … ella”.

 

Tirant el paleti el tio Vicent,

S´entra en la casa molt cabrejat:

“Estic com per a rebre gent”

 

-¡Mira com vens! ¡tot embrutat!

¡quin desastre! Fijat, fijat,

si fins al gos esta empastrat,

i ¿em dius que encara no has acabat?

puis mos a eixit el “remiendo barat”.

 

¡Ay dona! Pensa ell miran la recepteta

¿Si tu de veres sapieres?

lo que constaran els menesters

i com mos fan la punyeta

- Vinga, afanyat que hui tenim convidats

son els politics del poble, gent principal

i tindras que cantar-les l´himne

que es el ritme que marquen els invitats

-¿Quin himne?, ¿no sera el monocipal?

 

I miran la resepta que encara

els treinta mil duros en la ma tenia marcant

poc a poc se´n va anar, d´indignació, unflant,

i va sentir com si el mon es parara.

 

El pobre tio Vicent ya anava unflant-se,

roig bermello com un tito, es queda molt quet,

i en cara que, fama de bona veu tenia ell,

quan els convidats li digueren: “canta, canta”,

obri mut la boca i … es tira … un “airet”

 

I mes o menys es aço lo que vol dir

en esquema, esta escena de la falla,

que encara qe troben curta i de poca talla,

tampoc es, com a pegar-se un tir

 

Soles hi ha que posar a esta història

per la seua part un poc de imaginacio, no res

¡ah! I, sense gran esforç, un Poquet de memoria,

que el presupost, ja se sap, no dona per a mès.

 

ESCENA SEGONA:

 

Vol plantejar-se en esta escena

en les limitacions del presupost

totes les gracies i desventuras

de la tan nomenada segregación.

 

En arguments mol respetables i erudits

Culturals, historics i per demes

han assistit, en raonaments I molst dits

com aquell que, no vol saber res,

a una molt important e històrica ocasió

la de viurer, feta real i legalmente

lo que ara es nomena segregación

i abans, en la historia, es dia repartiment

 

Puix açi, encara que no es dia

no es tracta de discutir que es fa carrec dels pagos

si no de qui es queda en los ingresos,

i al fi i a la postre, mos deixaran tessos

que com no apareguen els reixos “magos”

encara no s´ha inventat un atra “via”

 

Que el qui paga es el de sempre

els moros, la bona gent, el “ciudadano”

que fins al Papa que vinguerael fan “PAGANO”

I te trauen el suc, desde el cap fins al ventre

mol de rollo i molta història

I tot, per al cap vindrer a parar

a saber a quin ajuntament tindras que pagar

que si ten descuides, et faran “memoria”

molt d´escandol i de lluita

fins nomenant en vano a Deu

tot per a dir: Este contribuyent es meu

i a la postre d´esta quita

ningu diu: “Jo pague esta festa”

ni tampoc “Jo faig l´obra esta”

 

I ¿al fallero que li queda?

¿Qué li queda a esta pobre comissió?

si pensen que es de gent de condició

i soles volen trarurer la”gorrera”.

 

De la Junta Local

de Paterna no s´en anarem

que mos tiraren.

bo, aço no es del tot cert

proposaren concert,

podiem quedar com a

participants en una condició.

“la rendició”

que l´Ajuntament de Paterna

no posava ni un duro,

ni flors, ni un misero puro

no mos ficaven carrosa

a la cabalgata del Ninot,

i, com de rebot,

mosatros ficavem els trages

la musica I la gracia,

“indio sin grasia”

que mentres mosatres pagaren,

les postres flors de la ofrena,

i per supost la berena,

aceptaven, “discretamente”,

la Nostra participación

mos digueren, en emoción.

 

Mol cuca va ser la proposta

del ilustre villano fallero president nato

de, su ilustre Villa de Paterna, Junta Local,

que li tirá de cara, un rato,

dies depres de haver-se emboljacat

la contribución sansereta i anual

quedan-se mes secs que un pato

pero sempre mantenint l´orgull

digue que no la comissió d´inmediato

que no es deixava donar pero … ull.

 

I ¿Qué farem ara?

els falleros es pregunten,

en esta musica que mos toquen ara

soles mos falta que mos multen

i es que entre tant de repartiment

mos han deixat desarbolats

ni Paterna, ni L´Eliana

ni Sant Antoni ni Santa Ana,

en tants desinteresats

en tota esta peana

no tindrem ni monumento

quedan-se de totes estos ritmes

tan sols en una cosa clara

els impostos, la contribución

i la seus domiciliació

i que no baixaran mai ni ara

per molt que vostre fasa algorismes

no es preocupe el veinat

de tants de lios i follons

ni de tanta música estranya

que no sera la primera falta en Espanya

que se plante per cordons

I no siga mal pensat.

 

Contempla la escena, pujat

en la corona del Escut regional

el nostre glorios rat-penat

que en lloc de cara del clasic animal.

fica cara, el pobret, de fracassat vampir

mirant als figurants del repartiment

i exclama, mentres solta un suspir

¡quina manera de xuplar a la gent,

en tanta i tan gran competencia,

millor em quede açi quet!.

 

ESCENA TERCERA

Sempre hi´ha gent mol rara

que no li agrada el foc, la llum

el ruido, la musica I la festa

I mereixent molt respete la gent esta

puix no pot ser el foc sense fum

tame volem que no mos donen vara.

 

Puix en este mon del Nostre Senyor

on la cura a voltes es amargar

sempre hi haura un mormo o desaborit

que disimulant, vullga traure profit

montant algun negossi no massa clar

pensan que en protestes, puga traure l´or.

 

E intente fer, en les seues raons, a la falla

la punyeta en lo que pot, I buscan dol

amparan-se el “valent” en la penombra

i en doble intenció o mala ombra

mos han trencat algun farol

sense atrevit-se, com a home, donar la talla.

 

I deu de ser molt abocat a la nocturnitat

i tindre un estrany interes o negossi en rosques

puix e mol d´encabotament I com a nessesitat

de deixar el Centre Comercial a fosques.

 

¡Xe! Que alegres deuen de ser les falles

I que bonica I galana la Nostra festa

Que sempre ixquen els tristons de sempre

I el fan en març, que no en setembre

No mes sentint el ruido I el perfum d´esta.

 

ESCENA QUARTA

 

Van Pepica I Vicent

Els dos mol empinguelonats

Ella en monyo de mes de mil duros

I cepillar I lluent

Van volen repartir al barri allegria I festa

I a terra se´ls va tot el content

Quan no ji ha vei que s´assome

I en els carrer en cero gent

Va passant per el barri

De carrer en carrer

O lo que es lo atéis

De pardal en pardal

Y en la musica no apareix

Ni un triste monosipal

Ja per el caminte del buitre

El que va a la municipalitat

Desfets els peus I en el monyo despentinant

Ella en les llagrimetes apuntan als ulls

I ell sentint en el cor un gran pesar,

El musics, esgostats en una a cen metros

Fa temps deixaren de tocar

Ix la pregunta tremula

Viçantico ¿Que no estarme fent el pardal

¡Calla I somriu xiqueta, que aço es festa

Que al any qu ve o un atre, ja s´animaran

Somriu, I camina encara que se que els peus te fan mal

Que aço es fer falla I barri I la gent s´apuntara

¡¡camina garbosa bonica, encara

Que no ixca ningú enguany!!